A la meva biblioteca, autors catalans migrants o fills de migrants com Agustín Comotto o Najat El Hachmi comparteixen lleixa amb catalans d’origen com Maria Climent o Jordi Puntí. Tots plegats són molt diferents entre si, però rere la barreja de veus i relats, d’històries pròpies i inventades, tenen una cosa en comú: la llengua catalana, que els iguala i els fa pertànyer a una mateixa tradició. És aquesta, però, una visió idíl·lica de la realitat?
Entrevistem sis creadors dels mons editorial, audiovisual, musical i de les arts visuals, perquè ens expliquin quina relació tenen amb el sector cultural català. L’il·lustrador Agustín Comotto, l’artista Huaqian Zhang i el músic Kelly Isaiah han viscut la migració en la pròpia pell, mentre que l’actor Moha Amazian i les editores Aissata M’ballo i Diana Rahmouni, de Jande, han nascut a Catalunya. Són diferents, les seves perspectives laborals? Què els uneix i què els separa, a l’hora de treballar en l’àmbit cultural?
Parlem amb ells d’oportunitats de feina, d’assoliments i de reptes pendents del sector, i també del poder (o el pes) de la representativitat. Els preguntem com uneixen, en les seves obres, les diverses característiques culturals que tenen com a pròpies. També si poden superar l’activisme i per a quin públic escriuen, dibuixen, editen i canten.
Està completament normalitzada la diversitat en la cultura catalana, o encara queda camí per recórrer? Ens endinsem en l’experiència de cadascun d’aquests sis creadors a fi d’entendre els matisos presents en les experiències laborals dels catalans racialitzats.
Agustín Comotto, il·lustrador “Parteixo d’una situació privilegiada, parlo castellà i he après català”
Huaqian Zhang, artista: “De sobte agafen una persona racialitzada per dir ‘no som eurocèntrics’”
Aissata M’ballo i Diana Rahmouni, editores: “Vam agafar el toro per les banyes en lloc d’esperar que les editorials incorporessin la diversitat”
Moha Amazian, actor:“No vull que el meu origen s’utilitzi ni a favor ni en contra”
Kelly Isaiah, músic: “Lleida m’ha donat una veu, m’accepten i pocs cops em sento diferent”
L’il·lustrador Agustín Comotto, l’artista Huaqian Zhang i el músic Kelly Isaiah, l’actor Moha Amazian i les editores Aissata M’ballo i Diana Rahmouni parlen sobre reptes i experiències viscudes en l’àmbit cultural
A Moha Amazian (Vic, 1995) el podeu veure diàriament a Com si fos ahir, la telenovel·la del migdia de 3Cat. És un actor que als 18 anys va dir als seus pares que no sabia si estudiar interpretació o ciència, i que finalment ha acabat dedicant-se a les dues coses. Quan el Moha va néixer, el seu pare ja feia 25 anys que vivia a Catalunya, va arribar a la dècada dels setanta (“Franco era viu!”, exclama el noi). La seva mare va arribar l’any 1992. Per això, Moha explica: “Jo no he migrat, visc una situació bastant diferent respecte de la que van viure els meus pares. De vegades empatitzo més amb una persona que és adoptada que no pas amb algú migrant”.
Els inicis d’Amazian en el teatre tenen a veure amb la complexitat de la seva catalanitat. “A mi em passaven certes històries, com que els pares dels amics no sabien si podien donar-me carn per menjar, que al Nadal em preguntessin què m’havien portat els Reis… que jo no sabia explicar perquè d’adolescent tenia les eines que tenia, fins que fent teatre vam començar a representar des del gest, un llenguatge universal, diferents escenes que em permetien divulgar sobre els microracismes, els estereotips… I això em va enganxar”. A l’inici va ser un divertimento, però s’ha convertit en la seva carrera.
Què creus que hauria passat si fossis una persona directament migrant?, li demano: “Probablement hauria vingut amb una motxilla purament àrab, amazic, i no hauria trobat la manera de fer-me entendre”. El temps és important. Ell mateix relata que, quan va començar a dedicar-se a la interpretació, no tenia cap referent previ. Li apunto que ara el referent és ell, tot i que no se sent del tot còmode en sentir-ho: “Els referents no s’erigeixen com a tals, s’hi tornen. A part, també penso que els que obrim el caminet l’hem de poder cagar…”. El seu caminet no ha sigut sempre pla. De fet, l’experiència acumulada l’ha fet canviar el parer sobre els papers que havia d’interpetar. “Inicialment pensava: sempre faré papers àrabs, és un preu que haig de pagar. I ho feia amb gust: veia molt necessari fer de cavall de Troia per tot arreu, des de sales de barri fins a la sala gran del Teatre Nacional de Catalunya”.
Però a poc a poc la idea de fer només papers àrabs va anar canviant. “Després vaig pensar: m’he de poder dir Miquel. Ara bé, això també em generava contradicció: per què m’he d’escudar en un nom occidental? Arribar a ser un Miquel era arribar al primer món?”. Finalment, en Moha Amazian se sent còmode en papers com el que fa a Com si fos ahir, on es diu Karim i viu conflictes que no tenen res a veure amb allò que ell no ha escollit: ni el seu origen, ni el sistema de valors, ni la seva cara. “Jo tinc un fenotip concret: em mires i soc àrab. Però com en Karim, les meves preocupacions poden ser senzillament que no he aprovat els exàmens, o que em va fatal en l’amor”, conclou.
Pregunto a Moha Amazian si creu que parlar el català li ha donat feina. Respon que sí, però ho allarga una mica: “Si estem fent una producció catalana, el català és primordial. No s’ha de ser més lax, perquè entrem en un paternalisme que ens fa més mal que bé. Jo no vull, com a Moha, que s’utilitzi el meu origen en contra meu, perquè jo no l’he escollit. Per tant, tampoc vull que s’utilitzi a favor, i com que soc de rerefons migrant, que se m’apliquin unes normes diferents, per exemple amb la llengua o els estudis”. “Ens hem de tractar d’igual a igual”, conclou.
EL PAÍS
