1976: hi ha setmanes en què passen anys

“Hi ha dècades en què no passa res de res i hi ha setmanes en què passen dècades”. La frase, atribuïda a Lenin, resumeix perfectament l’acceleració dels temps viscuda amb especial intensitat a Catalunya a partir de l’any 1976, després de la mort del dictador el mes de novembre anterior. No sense resistències, va començar una metamorfosi que convertiria una dictadura acabada de soterrar a Cuelgamuros en una inci­pient democràcia parlamentària amb un reconeixement previ de l’autogovern català. Ara fa cinquanta anys i de la mà dels diferents moviments socials, cívics i culturals, la mateixa política institucional es va començar a transformar.

Seguir leyendo

 No sense resistències, ara fa 50 anys va començat un procés de transformació un cop acabada la dictadura: del retorn de Lluís Llach als escenaris a les Jornades Catalanes de la Dona i la catalanització de les institucions  

“Hi ha dècades en què no passa res de res i hi ha setmanes en què passen dècades”. La frase, atribuïda a Lenin, resumeix perfectament l’acceleració dels temps viscuda amb especial intensitat a Catalunya a partir de l’any 1976, després de la mort del dictador el mes de novembre anterior. No sense resistències, va començar una metamorfosi que convertiria una dictadura acabada de soterrar a Cuelgamuros en una inci­pient democràcia parlamentària amb un reconeixement previ de l’autogovern català. Ara fa cinquanta anys i de la mà dels diferents moviments socials, cívics i culturals, la mateixa política institucional es va començar a transformar.

“Cal que neixin flors a cada instant”

Només començar l’any, el gener de 1976, Lluís Llach era autoritzat a fer tres concerts al Palau d’Esports de Barcelona. Era el seu retorn als escenaris catalans després d’uns primers setanta condicionats per les sancions i les prohibicions que l’havien portat a l’exili. No feia ni dos mesos de la mort del dictador i aquells recitals van convertir-se en una catarsi, tot aplegant unes 30.000 persones. A la posterior edició discogràfica, el cantautor empordanès ho explicitava en un text breu: “Sóc conscient al presentar-vos aquest disc de que només es justifica la seva publicació pel seu caràcter de document cívic, un mes, un any i unes circumstàn­cies precises”.

Quedava enregistrada la comunió entre públic i cantant, així com els crits corejant el lema de l’Assemblea de Catalunya, “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”. Introduïda d’amagat per la porta dels artistes, es va desplegar una pancarta de grans dimensions de Convergència Socialista, una de les tres branques principals que conformarien el futur Partit dels Socialistes de Catalunya dos anys i mig després al mateix Palau d’Esports. Avisats per endavant que el concert es tancaria amb Cançó sense nom, coincidint amb la darrera estrofa i just abans que s’encenguessin els llums, van voleiar desenes d’octavetes mentre tots els presents cantaven: “On vas amb les banderes i avions / i tot el cercle de canons / que apuntes al meu poble?”.

D’aquelles “circumstàncies precises” també són testimoni les fotografies de Colita, Toni Catany i Joan Dorado, que, en blanc i negre com la resta del disc, recullen la presència de figures destacades de la cultura i la política catalanes democràtiques: de Maria Aurèlia Capmany a Lluís Maria Xirinacs, de Terenci Moix a Carles Rexach, de Jordi Solé Tura a ­Joan Granados o Jordi Carbonell. No per causalitat, 50 anys després, a finals d’aquest gener de 2026, el Palau de la Música acollirà un homenatge a aquells concerts.

L’excepcionalitat del moment s’evidencia per comparació. Un mes més tard, el febrer de 1976, Raimon havia programat quatre concerts a Madrid. Com en el cas de Llach, la fila zero es va omplir de representants de la política i de la cultura, en aquest cas espanyoles (Felipe González, Marcelino Camacho, Nicolás Sartorius, Gabriel Celaya, José Hierro, Luis García Berlanga…), i també es van sentir més aplaudiments i consignes que no música. Ara bé, després de la primera actuació el 5 de febrer, les autoritats van prohibir la resta. El doble àlbum en directe El recital de Madrid es va publicar amb aquesta única presa i amb els altres tres concerts ratllats a la coberta. Pel març es van acabar les diferències, ja que al de Xàtiva se li va prohibir actuar a la festa major de Picamoixons i a Llach a Tenerife.

“I en som molts més dels que ells volen i diuen”

Les transformacions econòmiques fruit de la forçada rectificació de les polítiques autàrquiques a finals de la dècada dels cinquanta havien generat profunds canvis demogràfics i so­cials. Poques onades migratòries es poden comparar a la que va arribar llavors a les àrees metropolitanes catalanes, especialment a la capital, on durant el segon franquisme es van sumar unes 650.000 persones. La manca de condicions mínimes d’habitabilitat va aixecar un potent moviment veïnal, sovint amb una forta presència femenina, com en el cas del segrest d’un bus de la línia 12 per part d’un grup del barri de la Prosperitat encapçalat per Maruja Ruiz Martos, militant del PSUC, el 1976 (dos anys abans del famós 47).

L’experiència compartida de repressió de drets polítics i la identificació d’un enemic comú van afavorir les complicitats i la sutura del possible trencament social, per a sorpresa de la dictadura mateix. La unitat d’aquest gran volum obrer va enriquir-se amb una nova generació de dirigents i estratègies sindicals –de les Comissions Obreres als capellans obrers—, va condicionar els darrers anys de la dictadura i va fer impossible la continuació del vell règim.

Al Baix Llobregat, el conflicte de l’empresa Laforsa de Cornellà, ini­ciat a finals de 1975, va ampliar-se amb el canvi d’any i, en solidaritat, tota la comarca —uns 80.000 participants— es va aturar el gener de 1976. De fet, els conflictes es van multiplicar, ja fos a Sabadell al mes de febrer, amb una vaga general que acabaria forçant la dimissió de l’alcalde franquista Josep Burrull, i al setembre amb una aturada del sector del metall; ja fos amb la confrontació viscuda a la fàbrica Roca a Gavà i Viladecans, entre febrer i març. Des del govern els missatges eren contradictoris: mentre es permetia el XXX Congrés de la UGT a Madrid a l’abril, es prohibia el de Comissions Obreres al juny, el qual s’havia de celebrar clandestinament a Barcelona al setembre.

Sense cap massacre comparable a la viscuda a Vitòria el 3 de març, on la policia va matar cinc treballadors i va ferir de bala uns 150 més, la repressió es mantenia, sovint amb la col·laboració de grups d’extrema dreta. Ara bé, el règim era conscient, malgrat les fanfarronades de Fraga, d’estar perdent el carrer. Ho documentava de manera exhaustiva un informe de la Jefatura Superior de Policia de Barcelona centrat en els mesos de juliol, agost i setembre de 1976. Les manifestacions autoritzades havien estat 12, les no autoritzades 83 i les aturades laborals sumaven 54 casos.

“Per la unitat del poble”

La singularitat catalana també es traduïa políticament. Després d’un llarg procés per superar suspicàcies —especialment els recels cap al món comunista fruit de la Guerra Civil i la Guerra Freda— i crear un terreny reivindicatiu compartit, el novembre de 1971 la majoria de partits, sindicats i associacions demòcrates i clandestines confluïen en la ja esmentada Assemblea de Catalunya. Junt amb aquesta unitat ­—a nivell estatal no s’assoleix fins al març de 1976, amb la precària Platajunta—, dos trets més caracteritzaven l’oposició a casa nostra: un biaix cap a l’esquerra i una reclamació transversal d’autogovern, lligada al reconeixement de la cultura i la llengua pròpies.

L’excepcionalitat de l’entitat li atorgava una autoritat i un poder de convocatòria inèdits, desplegats de forma contundent aquell 1976. Així, l’1 i 8 de febrer es convoquen dues marxes: la primera pels carrers del centre de Barcelona per exigir l’amnistia dels presos polítics, i la segona, inicialment al parc de la Ciutadella però finalment escampada per la capital catalana, com a reacció davant la repressió i les càrregues dels grisos contra els manifestants pacífics. La icònica sèrie fotogràfica de Manel Armengol on es veu un grup assegut a terra amb les mans al cap mentre són rodejats i colpejats per les tropes policials faria la volta al món.

Lluny d’acabar amb les protestes, l’agitació social es va mantenir i nous actors es van sumar a la demanda concreta d’alliberament dels detinguts i a les peticions genèriques de l’Assemblea. Entre aquestes inicia­tives trobem la Marxa de la Llibertat promoguda per Pax Christi. Va allargar-se des de la sortida de les primeres columnes el 4 de juliol fins a l’arribada d’alguns dels participants, delmats per les detencions i l’assetjament policial, al monestir de Poblet.

Poc abans, al mes de maig, també havien tingut lloc les Primeres Jornades Catalanes de la Dona. Celebrades al Paranimf de la Universitat de Barcelona, van aplegar unes 4.000 assistents per actualitzar i rellançar el moviment feminista català. A redós d’aquest impuls, el Moviment de Dones Democràtiques exigia, amb èxit, que l’atenció a les internes de la presó de la Trinitat no seguís en mans de monges, mentre que l’Associació Catalana de la Dona feia seu el mediàtic cas de María Ángeles Muñoz, denunciada per adulteri al mes de novembre. D’aquí sorgeix la poderosa imatge de Montserrat Roig i Maruja Torres manifestant-se, aquesta última amb un cartell on es llegeix “Jo també sóc adultera” [sic]. La resolució positiva es postergaria fins el 1977, però fins el març de 1978 no es derogaria la penalització de l’adulteri, i la primera llei del divorci no arribaria fins el juliol de 1981.

Més èxit va tenir encara la Diada celebrada la vigília. Malgrat el desplaçament de l’acte de Barcelona a Sant Boi per part del Govern Civil, l’organització va xifrar la concentració en uns 100.000 assistents. El detallat informe policial posterior ho rebaixava a 35.000, però prenia nota de la representativitat dels convocants, de l’eficiència del servei d’ordre (“incluso contactó con el Jefe de la Fuerza del Cuerpo ofreciéndose para colaborar”), de les pancartes i la simbologia presents i del contingut dels discursos i consignes (fins i tot de la rima contra l’alcalde barceloní: “Vio­la dimisión por Fascista y cabrón”).

El paper del paper

Tot plegat feia que la premsa internacional seguís amb especial atenció la Transició a Catalunya, on, a més, podia comptar amb la col·laboració del Grup Democràtic de Periodistes (1966-1976) i de la clandestina Agencia Popular Informativa (1972-1976). Molts dels seus membres treballaven a les principals capçaleres tant de dia­ris (de matí com El Noticiero Universal, El Correo Catalán, Diario de Barcelona, Mundo Diario o La Vanguardia (fins el 1978) Española, i de tarda com El Noticiero Universal i Tele/eXprés) com de revistes. A l’espera de l’abolició de la censura l’abril de 1977, en l’entremig “gramscià” regnava la discrecionalitat governativa: per raons morals se segrestava la revista Papillon al febrer i El Papus al juliol, i al desembre era el torn d’Interviú per un article de José Luis de Villalonga sobre les finances de la família Franco.

Per Sant Jordi va aparèixer el primer número de l’Avui. Malgrat que ja n’hi havia algunes pàgines en determinats mitjans, el nou diari era el primer que s’editava completament en català des del final de la Guerra Civil. A aquesta diversitat de veus se sumava aquell maig El País. Va ser l’inici d’una breu època d’or pel periodisme polític i social que va estendre’s a l’àmbit editorial, amb la fundació de La Magrana, Crítica i Ediciones Zeta a Barcelona, o de Pre-Textos i Tirant lo Blanc a València.

Pel que fa a la ficció, la mencionada Montserrat Roig rebia el premi Sant Jordi per El temps de les cireres i Quim Monzó feia el seu debut amb L’udol del griso al caire de les clavegueres. Mentre que en l’àmbit dramàtic, l’autogestionària Assemblea d’Actors i Directors aconseguia la gestió de la temporada d’estiu al Teatre Grec de Barcelona abans no es consolidés com a festival. Tot i l’èxit, van sorgir tensions polítiques i creatives. Així, alguns dels participants es van sumar a la fundació del Teatre Lliure, impulsada pel col·lectiu encapçalat per Fabià Puigserver. La primera obra s’estrenaria el 2 de desembre: Camí de nit, 1854, amb text i direcció de Lluís Pasqual. També Comediants havia estrenat la seva seu a Canet l’any abans, i el 1976 oferia Plou i fa sol, un espectacle fruit de l’experiència de vida comunitària.

El “problema catalán”

La prova del cotó sobre el compromís reformador de les autoritats postfranquistes se situava en la seva capacitat per gestionar el “problema catalán”. Fins i tot, el primer govern de la monarquia —el segon encapçalat per Carlos Arias Navarro— havia fet seva una idea sorgida de l’entorn del totpoderós vicepresident i ministre de la Governació, Manuel Fraga Iribarne, per ressuscitar una mena de Mancomunitat de Catalunya amb què satisfer mínimament les demandes d’autogovern sense perdre cap unça de poder. Presidida per Federico Mayor Zaragoza, la Comisión para el Estudio del Régimen Administrativo Especial de Cataluña va integrar representants de les quatre diputa­cions provincials i alguns destacats catalans partícips del procés de transició: des del recentment desaparegut Joan Echevarría Puig fins a l’economista Joan Sardà Dexeus.

Ara bé, la limitada cintura del “carnicerito de Málaga” es va fer palesa de seguida. Ho va viure en primera persona Gabriel Ferraté Pas­cual. Membre de l’esmentada comissió, al gener havia estat nomenat director general d’Universitats i Recerca. La primera visita va ser la d’un comissari que li va lliurar un detallat dossier amb el que passava diàriament a totes les universitats espanyoles. Per reblar la resistència dels hereus de la dictadura, el policia afegia: “Mire usted, aquí no ha cambiado nada porqué si hubiera cambiado algo, me habrían cambiado a mí”.

L’immobilisme començaria a desencallar-se a partir de juliol de 1976, amb el recanvi personificat per Adolfo Suárez. En un primer moment, Suárez donaria continuïtat a la idea de la Mancomunitat i al desembre s’arribarien a presentar les conclusions, però, a banda dels sospitosos habituals (autoritats, figures conservadores i empresaris vinculats al pressupost), només hi assistien Jordi Pujol i Ramon Trias Fargas. El primer havia fundat Convergència el 1974 i es trobava en ple procés de desplegament: el 1976 es constituïa com a partit i el 1978 s’hi sumava el mateix Trias Fargas.

Amb tot, el president espanyol no s’enganyava. Tot i els bons resultats a Catalunya en el referèndum de desembre per aprovar la reforma política, els informes sobre el terreny el van portar a convèncer-se que calia obrir-se a noves alternatives i oferir gestos més grans. Respecte del ventall d’opcions, segons un informe d’agost remès des del Govern Civil de Barcelona, calia “dialogar y negociar en lo posible directamente con la oposición catalana”, tot apostant pels sectors més conservadors, i impulsar “la creación del partido de centro-­derecha”, que quallaria en el governamental Unión de Centro Democrático. I, si això no rutllava, es deixava oberta una proposta contraintuïtiva: el retorn del president de la Generalitat a l’exili, tal com reivindicava, tot i que no de manera unànime, l’oposició. Així, el novembre de 1976 ja s’havia fet un primer sondeig directe amb Josep Tarradellas per part del tinent coronel Andrés Casinello.

Pel que fa als missatges públics, Suárez resoldria ràpidament la polèmica per una frase atribuïda falsament per un periodista francès: “Encuéntreme, primero, unos profesores que puedan enseñar química nuclear en vasco o catalán. Seamos serios…”. Així, un mes després el govern va reconèixer oficialment l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). De fet, els sectors més espavilats provinents del franquisme van saber llegir el canvi en els temps. Ho il·lustrava la potència del Congrés de Cultura Catalana (1975-1977), aleshores en ple desplegament territorial i temàtic.

Qui ho va captar primer va ser el rei Joan Carles. Necessitat de consolidar la seva legitimitat, va triar Catalunya per fer el seu primer viatge oficial com a nou cap d’estat i, per sorpresa dels assistents, va incorporar el català en part del seu discurs. Els seus alumnes més avantatjats en pren­drien nota. Així, Suárez nomenava com a alcalde de la capital catalana Josep Maria Socias Humbert, home de confiança del ministre de Governació Rodolfo Martín Villa. Poc abans d’acabar l’any, el nou batlle rebatejava l’avinguda General Goded com a Pau Casals, coincidint amb el centenari del naixement del músic, enmig de senyeres i de les notes d’El cant dels ocells i Els segadors.

Ara bé, ningú com l’aleshores president de la Diputació de Barcelona. Joan Antoni Samaranch, cervell gris rere l’intent de ressuscitar la Mancomunitat, ja havia començat a corregir el rumb fins i tot abans de la mort del dictador. La progressiva catalanització de la institució provincial (restitució del bust d’Enric Prat de la Riba al Pati dels Tarongers, subvenció a favor de l’IEC, recuperació de l’històric nom de la Biblioteca de Catalunya…) tenia un darrer cop d’efecte el 22 de desembre, quan va ordenar restablir el nom de Palau de la Generalitat. Tothom es preparava per viure temps interessants i, encara més, accelerats.

 EL PAÍS