Segons la Societat Espanyola de Pneumologia i Cirurgia Toràcica, un 5,5% de la població pateix tos crònica. A Catalunya, doncs, de tossidors persistents en tenim una mica més de 400.000, els quals, sumats als tossidors estacionals, ajuden a entendre els més de tres milions d’espectadors que van assistir als teatres (de Barcelona) la temporada passada. No és agosarat afirmar que, sense els tossidors, els teatres estarien pràcticament buits. Mereixen el mateix respecte i consideració que els mecenes, una gent que, sense gaudir massa d’allò que patrocinen, permeten la viabilitat d’empreses altrament deficitàries. Això no és cap exageració: que hi ha gent que tussi, als cinemes? I com els va, a les sales? No sé si recordeu l’última vegada que vau ser en una sala de cine plena. Feu memòria. Oi que s’hi tossia? Qui us penseu que omplia la sala? En el cas del teatre, doncs, no es pot dir que hi hagi una tos improductiva. És el secret dels exhibidors de teatre, mai ho reconeixeran perquè matarien la gallina dels ous d’or. No us heu preguntat mai per què les butaques són vivers d’àcars? Què s’amaga rere l’esquizofrènia en les decisions tèrmiques de les sales? Per què els Halls es venen a uns preus abusius? I sobretot, per què mai han adoptat una sola mesura contra els tossidors reincidents com sí que fan contra la innocent i gairebé sempre vital comprovació de l’hora al mòbil? Així que, públic no tossidor, menys nye-nye-nye, perquè si podeu gaudir cada setmana del vostre espectacle a un preu raonable és perquè els tossidors, com els immigrants la Seguretat Social, sostenen el sistema.
Hi ha una tradició hivernal que consisteix a queixar-se del soroll del públic en espectacles i concerts; s’assegura que mai havia estat així, però no és cert: l’actitud de l’espectador silenciós ideal no es defineix fins al segle XIX EL PAÍS
