Sant Jordi transforma els carrers de Catalunya. Els de Girona també. Els carrers s’omplen de gent que somriu i quasi saltironeja, de llibres que venen de gust, de roses, les filles instruïdes en l’amor per la primavera, i d’un tipus d’alegria que sembla ser cosa de tots, també d’aquells que la resta de l’any fan cara de tobogan. Però aquest 2025, la festa s’ha estès més enllà dels espais habituals (que bé que va l’emplaçament a la plaça Catalunya i a la Rambla!) i ha buscat altres formes de fer-se visible. No només amb més actes, sinó amb noves maneres de participar-hi.
Una de les imatges més potents ha estat la dels balcons com a escenaris. Des del cor del Barri Vell, El Foment ha inaugurat Folclòria, un festival que reivindica la cultura popular catalana com a patrimoni viu. I ho ha fet literalment obrint finestres: el vespre del 23 d’abril, a la plaça dels Mercaders, artistes com Arnau Tordera, Meritxell Gené, Maria Callís i Quim Solà al piano van oferir música i poesia des de finestres i balcons, projectant les seves veus cap avall, cap al carrer, com una forma de dir: “La cultura és casa”.
Els balcons tenen alguna cosa de límit i de vincle alhora. Són fronteres poroses entre dins i fora, entre l’individu i la comunitat. Des d’un balcó es pot mirar el món amb distància, però també se’n pot formar part. S’hi penja la roba, s’hi fa vida, s’hi fa això tan lleig de fumar. Però quan algú hi recita un vers o hi canta una cançó, aquell espai domèstic es transforma. És un petit acte d’apropiació simbòlica de l’espai públic. Un gest que eleva el fet quotidià.
Aquestes pràctiques, cada vegada més freqüents, tenen alguna cosa de resistència suau. Canviar l’escenari —pujar-lo, descentralitzar-lo, exposar-lo— és també una manera de canviar el relat. Quan la veu surt d’un espai d’intimitat i ocupa una façana, la jerarquia cultural es dissol: qui parla i qui escolta són més a prop, i l’atzar hi guanya protagonisme. Un poema llegit des d’un balcó no només diu el que diu: diu també que la cultura pot sorprendre’t camí de casa, que pot aparèixer en llocs que no li estaven destinats. Aquesta desjerarquització cultural es va estenent. Lectures infantils a la Rambla, contacontes a barris, clubs de lectura oberts al públic, tallers musicals en patis. És com si la ciutat hagués entès que la cultura no només s’exhibeix: s’habita.
Aquest Sant Jordi, Girona ha tornat a celebrar la nostra festa més estimada amb intensitat. Però també amb subtilesa. I potser això és el més valuós: que entre la multitud i la fira, entre el mercadeig, entre les maleïdes llistes de llibres més venuts, també hi hagi lloc per a aquest altre tipus de trobada. D’altura, però també a peu de carrer, que ens diu que la cultura pot ser casa. Un balcó obert de bat a bat.
Una veu que s’expandeix i algú que s’atura a escoltar. Tot plegat s’assembla molt al gest de llegir, no trobeu? Obrir una finestra —o un llibre— i deixar que el món ens parli des d’allà dins.
La festa s’ha estès més enllà dels espais habituals i ha buscat altres formes de fer-se visible EL PAÍS
