Que morir surt molt car és cosa ben sabuda, i que les funeràries juguen amb el monopoli del dol, també. Com negar-se a pagar tot el que ens demanen quan estem vivint un procés tan dolorós i traumàtic? Fa cinc anys, Carmen Marfà i Yago Alonso van estrenar Instruccions per enterrar un pare a la Sala Flyhard, un muntatge que es va veure afectat per una pandèmia que no respecta ni la mort. Ara han reescrit l’obra i l’acaben d’estrenar al Borràs, amb un nou repartiment i un altre títol: Mesures extraordinàries. Tres grans actors per a un text que, ai, no acaba d’aixecar el vol.
L’Ovidi s’acaba de morir, i el seu fill pateix moltíssim perquè no té diners per sufragar l’enterrament: el banc li denega un crèdit i ha de recórrer a la imaginació. Mercè Aránega interpreta la vídua, Francesc Ferrer és el fill i Mia Sala-Patau (que va debutar fa poc a Expulsió) fa de neta. La inversemblança de la trama (fins i tot les famílies més necessitades enterren els seus éssers estimats) i la poca substància dels personatges afecta una proposta que es queda a mitges: ni fa riure ni emociona quan s’ho proposa. De tota l’obra, em quedo amb una frase: “La misèria cansa”.
Resulta força frustrant veure tres bons actors mirant de defensar un text ple de clixés i llocs comuns. Els recordatoris, les flors, els músics… tot surt molt car, ja ho sabem. La idea d’un enterrament i un taüt personalitzat (com un braç enguixat signat pels amics) resulta bonica i entranyable, però es desaprofita de manera clamorosa. I és una llàstima, la veritat. Volia titular aquesta crítica Que bé que us queda la mort, però el muntatge m’ho ha impedit. Que en pau descansi.
Carmen Marfà i Yago Alonso reescriuen ‘Instruccions per enterrar un pare’ i estrenen al Borràs amb un text ple de clixés i tres bons actors
Que morir surt molt car és cosa ben sabuda, i que les funeràries juguen amb el monopoli del dol, també. Com negar-se a pagar tot el que ens demanen quan estem vivint un procés tan dolorós i traumàtic? Fa cinc anys, Carmen Marfà i Yago Alonso van estrenar Instruccions per enterrar un pare a la Sala Flyhard, un muntatge que es va veure afectat per una pandèmia que no respecta ni la mort. Ara han reescrit l’obra i l’acaben d’estrenar al Borràs, amb un nou repartiment i un altre títol: Mesures extraordinàries. Tres grans actors per a un text que, ai, no acaba d’aixecar el vol.
L’Ovidi s’acaba de morir, i el seu fill pateix moltíssim perquè no té diners per sufragar l’enterrament: el banc li denega un crèdit i ha de recórrer a la imaginació. Mercè Aránega interpreta la vídua, Francesc Ferrer és el fill i Mia Sala-Patau (que va debutar fa poc a Expulsió) fa de neta. La inversemblança de la trama (fins i tot les famílies més necessitades enterren els seus éssers estimats) i la poca substància dels personatges afecta una proposta que es queda a mitges: ni fa riure ni emociona quan s’ho proposa. De tota l’obra, em quedo amb una frase: “La misèria cansa”.
Resulta força frustrant veure tres bons actors mirant de defensar un text ple de clixés i llocs comuns. Els recordatoris, les flors, els músics… tot surt molt car, ja ho sabem. La idea d’un enterrament i un taüt personalitzat (com un braç enguixat signat pels amics) resulta bonica i entranyable, però es desaprofita de manera clamorosa. I és una llàstima, la veritat. Volia titular aquesta crítica Que bé que us queda la mort, però el muntatge m’ho ha impedit. Que en pau descansi.
EL PAÍS
