Antoni Miralda (Terrassa, 84 anys) explica que té més feina que mai, just quan celebra els 40 anys del seu treball més utòpic, Honeymoon Project, que explicarà en una col·lecció de cinc volums titulada Honeymoon Updates. Divendres va presentar-ne el primer, Monuments in Love / Cartas de Amor, editat per Terranova, FoodCultura i Senda amb disseny de Bendita Gloria, amb una festa a la Sala Apolo. A més, l’efemèride arribarà també a la fira Arco de Madrid, de la mà de Carles Senda, que exposarà Eternity Ring i altres peces de tota una història d’amor màgica que va culminar amb el casament entre l’estàtua de la Llibertat i la de Colom el 1992 a Las Vegas.
L’artista celebra els 40 anys del projecte Honeymoon amb el primer llibre d’una col·lecció de cinc que ensenya les tripes del casament de l’estàtua de la Llibertat i la de Colom
Antoni Miralda (Terrassa, 84 anys) explica que té més feina que mai, just quan celebra els 40 anys del seu treball més utòpic, Honeymoon Project, que explicarà en una col·lecció de cinc volums titulada Honeymoon Updates. Divendres va presentar-ne el primer, Monuments in Love / Cartas de Amor, editat per Terranova, FoodCultura i Senda amb disseny de Bendita Gloria, amb una festa a la Sala Apolo. A més, l’efemèride arribarà també a la fira Arco de Madrid, de la mà de Carles Senda, que exposarà Eternity Ring i altres peces de tota una història d’amor màgica que va culminar amb el casament entre l’estàtua de la Llibertat i la de Colom el 1992 a Las Vegas.
L’obra va durar del 1986 al 1992 i es va estendre a una vintena de ciutats, però va néixer a l’Internacional Tapas Bar de Nova York, que a la façana ja lluïa la corona de la Liberty. Va ser un lloc underground que va compartir amb Montse Guillén, la seva companya en molts àmbits, que va morir fa deu mesos.
Pregunta. L’absència de la Montse es deu fer molt present, com està?
Resposta. Els espais de vivència són els que es troben més a faltar, sobretot quan un no para de treballar, com nosaltres. Però com que sempre hi ha energies, les coses continuen. Tinc més feina que mai.
P. Va viure anys a Nova York i Miami… com es mira tot el que està passant allà?
R. Estic molt polititzat, és clar. Estic pendent de les notícies. M’interessa, i estic treballant en un projecte dels papers… però ara no barregem coses. He fet molts treballs i molts tenen a veure amb el control, la violència…
P. Encara manté un espai a Miami?
R. L’arxiu que teníem allà l’hem deixat.
P. Està instal·lat aquí. És menys nòmada?
R. Potser la paraula és real, però no te la diria. Ara hi tornaré, a Miami, a presentar un llibre que hem fet arran de l’acció de 2018 The Maggic Banquet, que es basava en la història dels cubs de caldo Maggi.
P. Es podrien fer les seves performances ara als Estats Units?
R. Ara estic fora, no hi tinc l’espai. Sento que és un moment que si estigués allà estaria tan estimulat que no pararia.
P. Tampoc aquí. Divendres va fer una celebració a l’Apolo i dissabte a la Miró.
R. Sí, presentàvem el llibre Cartes d’amor, un recull d’unes 300 cartes de Honeymoon. Va ser una crida de la Montse des del programa de televisió Un, dos, tres. En vam rebre 3.000 al carrer Paradís, 4. Demanàvem a la gent que enviés cartes d’amor a l’estàtua de la Llibertat per al projecte artístic d’un enamorament impossible entre ella i Colom.
P. Com va sorgir la idea de casar-los?
R. La primera motivació va ser crear un projecte que connectés el lloc d’on jo venia amb la ciutat on vivia. Sempre m’han interessat els monuments. Vaig fer una sèrie sobre aquests vestigis, Cenotafis, que és al Museu Reina Sofia. La idea era humanitzar-los. Les dues estàtues es troben en el mateix paral·lel i, a més, s’estan assenyalant. Per mi tenia una lògica. La llibertat i la conquesta.
P. És el projecte més llarg que ha fet?
R. Sí, són sis anys. I dos o tres abans ja el vaig començar. I com pots veure, no s’ha acabat… Ara presentem Honeymoon Updates, és una revisió. És una manera de mostrar com es va fer, en quin moment històric i com són les tripes d’aquell casament.
P. Va fer de wedding planner?
R. Sí, com a wedding planner de l’època vaig preveure moltes coses. Hi havia molts projectes, alguns no es van realitzar.
P. Quins van ser els més representatius?
R. Molts, però per exemple l’aixovar. Bàsicament les mitges i el viso, que es van exposar a la Fundació Miró amb les cartes d’amor. Per connectar-ho amb el lloc d’on vinc, es van fer a Terrassa, amb cosidores d’allà. Tots els projectes s’obrien a la participació.
P. Quines cerimònies el fan més feliç?
R. Veure una taula gran compartida. El menjar connecta i estimula el diàleg. Això no és fàcil, ni pels ritmes que portem ni pels espais ni els interessos, excepte quan darrere hi ha business, i no m’interessa. Per això sempre he intentat crear situacions de banquet, com un element ritual i d’intercanvi.
P. N’ha quedat algun pendent?
R. N’hi ha un que no es va fer, i em sap greu. Havíem de celebrar un banquet damunt les ales d’un avió d’Iberia. Ja hi estava involucrada la companyia i tot. S’havia de fer a l’aeroport, les ales es transformaven i s’hi representava l’intercanvi del menjar del nou món i del vell món. És un projecte que estava molt avançat i per canvis de l’empresa… Aquests projectes tenen una envergadura que no sempre surten. Per mi, els que no s’han fet, i que anomeno unprojects, també formen part de la realitat. Tot això sortirà al segon llibre. És un projecte tan llarg i amb tantes capes que hem decidit explicar-lo en cinc volums. Honeymoon no es pot resumir com “un artista que casa monuments”, hi ha una intenció d’humanitzar dues icones. El segon estarà dedicat als monuments, amb la cerimònia de compromís que es va fer a Nova York amb l’alcalde Ed Koch. El tercer als regals, com l’aixovar o l’anell de compromís, que es va fer amb joiers de Birmingham.
P. El món sembla molt diferent ara.
R. És un moment molt interessant per parlar d’aquest projecte. Potser té un aspecte fins i tot naïf, però pot estimular el diàleg, parlar de què ha passat. Com és que s’ha arribat a aquesta degeneració d’un país tan demòcrata, interessant i generós. No he vist país més generós que els Estats Units.
P. En quin sentit?
R. A tots els nivells. L’estructura, la gent, la barreja tan integrada dels diferents orígens. Aquest missatge de cultures i aquesta amplitud que ha permès que cadascú hagi trobat el seu lloc. És un país magnífic que està fet una merda. S’ha creat aquesta guerra civil, que no és una guerra, però sí una situació política i una divisió tremenda. Per sort, hi ha tot de col·lectius que diuen prou. Però, és clar, la situació és tan violenta que és molt complicat i s’està estenent. Perquè això és precisament la dreta, el racisme, i el racisme s’està integrant i està entrant en una gran part de la joventut d’aquest món.
P. En tot aquest conflicte també hi ha una part de negoci, i deia que no li interessa gens.
R. Sí, no m’interessa el negoci dins de l’art, volia dir. Però el negoci està creant filtres, barreres, està desapareixent la possibilitat de treballar en l’espai públic i d’intercanvi. És una sola idea, una manera de veure-ho, el feixisme pur i dur. Crec que costarà que la llibertat torni. Costarà, són generacions. Per això és important que no quedi com un conflicte, és una situació global, que s’està estenent i l’estem vivint aquí i a tot arreu.
P. L’espanta el moment?
R. Sí, és un moment de por. Tinc por de tornar. Té por el meu amic antropòleg que és a Chicago, té por la persona que m’estava ajudant… S’ha creat una inestabilitat a causa d’aquest sistema de violència.
P. Té moltes relacions amb gent d’allà?
R. Fins i tot projectes de què no s’ha seguit parlant. Això de no saber què passarà i la presència diària d’accions violentes, que és tremenda. Era impossible pensar que això pogués passar i de la manera que està passant. Qualsevol dia es construirà un arc de triomf més gran que qualsevol altre enmig de Washington. Que es transformi o destrueixi una institució com la Casa Blanca… Són moments exaltants, és increïble, que interessant i que dramàtic. Es barregen els conceptes.
P. Al primer mandat de Trump, es podia imaginar aquesta deriva?
R. No. Quasi ningú s’ho podia imaginar. Ha creat aquesta plataforma, tan lligada, va posar-hi els jutges, ho va preparar tot molt bé. Però jo soc artista, no puc dir gaire cosa més. Des del principi, el meu treball té una actitud molt política i crítica.
P. Creu que la gent ho entén?
R. Segurament és una sort que no s’acabi d’entendre, perquè així pot despertar més interès. És complicat. Però estem acostumats a lectures molt directes. Quan vaig començar amb els soldats els vaig fer de blanc, els vaig treure simbolisme patriòtic. M’ha interessat sempre crear un diàleg.
P. Vista en perspectiva, la seva obra té molta coherència i sentit. Ho sent així?
R. Sí. Respecto molt el que es diu sobre el meu treball, però és una llàstima que certes coses no s’han explicat o ensenyat suficientment perquè es pugui entendre aquesta connexió. Finalment tot es connecta. Hi ha sempre una aparença visual, que m’ha interessat molt. Des del començament hi ha uns mètodes que es van connectant, barrejats amb obsessions que van apareixent i les vas retrobant, i a vegades no s’han explicat o apreciat.
P. Potser en el seu cas té més sentit que mai una retrospectiva?
R. Sí, però a la vegada és perillosa perquè les retrospectives són sempre a través d’un ventall, i també haurien d’incloure les tripes. Això costa explicar-ho. No s’ensenyen els processos tan íntims i humans, que molts no entenen. Es pensen que són treballs fets per telèfon, però no és això. Són proves i proves fins que trobem el color.
EL PAÍS
