Diu Raimon que ja no té temps, que ara el temps el té a ell. Potser per això, amb 85 anys, s’estima més el silenci i la calma. Sense enyorança dels dies de camerino i roses a l’Olympia de París. Sense nostàlgies d’aquell gris Madrid del 68 que la seva veu va visitar, per unes hores de llibertat. Sense melancolia per la Nova Cançó que ell va sacsejar, cantant en català, en aquell concert del 66 encerclat per la policia als voltants de l’Institut Químic de Sarrià. Era el seu agitat món d’ahir. Avui busca el silenci i la quietud. Per això minimitza els torbaments que poden assaltar aquest “vulnerable ancià, no venerable” que cada matí brega amb els turments de l’edat. Maleïda esquena. Punxa de temps.
El periodista Miquel Alberola publica el retrat més complet, humà i contextualitzat sobre el cantant que va marcar l’antifranquisme i va despertar consciències lingüístiques EL PAÍS
