Fa pocs mesos, l’editorial Barcino ha reeditat en un sol volum dos llibres de Maria Antònia Salvà, Espigues en flor i El retorn, a cura de Lluïsa Julià i amb un epíleg de Maria Callís. M’he alegrat molt de veure que hi ha qui s’ocupa de fer reviure la poeta mallorquina. El 2005, al número 33 de la revista Caràcters, jo havia publicat un articlet comentant un dels poemes de Salvà, ‘La farigola’ (que no és a cap dels dos llibres reeditats sinó en un altre que es diu Cel d’horabaixa). De fet, la veritat és que encara m’hauria agradat més que es publiquessin en un volum TOTS els poemes de Salvà. A El retorn n’hi ha uns quants dels millors (‘Enigma’, ‘Papallons de l’altura’, ‘La flor de la son’, entre d’altres), a Espigues en flor n’hi ha de molt bons (‘Glosa’, ‘Posta en els cims’, ‘Del camí’, ‘Polls venturers’, etcètera), a Cel d’horabaixa hi ha ‘La farigola’ (un dels meus preferits), ‘Inefable’… i altres joies, i també tinc entre els més estimats uns quants poemes (‘Talaiots’, ‘D’un viu llambreig’, ‘Galania rústica’, ‘Ben amada poesia’, ‘Ramon Llull’…) del llibre Lluneta del pagès. Aquest darrer títol és el nom d’un joc d’infants d’aleshores, de quan la civilització era pagesa (avui ni és pagesa ni és civilització).
No era una pagesa que improvisava versets, sinó una intel·lectual que vivia a pagès
Fa pocs mesos, l’editorial Barcino ha reeditat en un sol volum dos llibres de Maria Antònia Salvà, Espigues en flor i El retorn, a cura de Lluïsa Julià i amb un epíleg de Maria Callís. M’he alegrat molt de veure que hi ha qui s’ocupa de fer reviure la poeta mallorquina. El 2005, al número 33 de la revista Caràcters, jo havia publicat un articlet comentant un dels poemes de Salvà, ‘La farigola’ (que no és a cap dels dos llibres reeditats sinó en un altre que es diu Cel d’horabaixa). De fet, la veritat és que encara m’hauria agradat més que es publiquessin en un volum TOTS els poemes de Salvà. A El retorn n’hi ha uns quants dels millors (‘Enigma’, ‘Papallons de l’altura’, ‘La flor de la son’, entre d’altres), a Espigues en flor n’hi ha de molt bons (‘Glosa’, ‘Posta en els cims’, ‘Del camí’, ‘Polls venturers’, etcètera), a Cel d’horabaixa hi ha ‘La farigola’ (un dels meus preferits), ‘Inefable’… i altres joies, i també tinc entre els més estimats uns quants poemes (‘Talaiots’, ‘D’un viu llambreig’, ‘Galania rústica’, ‘Ben amada poesia’, ‘Ramon Llull’…) del llibre Lluneta del pagès. Aquest darrer títol és el nom d’un joc d’infants d’aleshores, de quan la civilització era pagesa (avui ni és pagesa ni és civilització).
D’entre les traduccions que va fer Maria Antònia Salvà hi ha un poema de Frederic Mistral que es diu ‘El pregadéu’, format per 22 estrofes que són un autèntic prodigi de versificació en l’original occità i, màgicament, també en català, i no queden en una exhibició de virtuosisme sinó que narren una història comprensible, figurativa. Comença així: “Mirau quin cas me va seguir: / sense vetlar, sense dormir, / en terra estès i al braç la testa, / tal com me plau, / jo feia en pau / ma sesta. // I verdejant dins el sembrat, / dins un redol d’ordi granat, / goig de l’ocell i la formiga, / ferí l’ull meu/ un pregadéu/ d’espiga. // I jo vaig dir-li: Animaló…”, etcètera. Al llibre Bes nagana jo, enlluernat, vaig mirar de fer-ne un (de només vuit estrofes) amb la mateixa estructura, però em va quedar una mica forçat, només estic mig content de la primera estrofa (“A la llum pobra d’un fanal / he anat a seure en un portal / esperant veure si et veuria / i així al carrer / se m’hi pot fer / de dia”).
El meu oncle Oriol Casassas, amb el meu pare Enric i uns quants amics més (que no sé qui devien ser), quan tenien vint i pocs anys, el 1944, van decidir felicitar el 75è aniversari de Maria Antònia Salvà enviant-li un poema que no anava signat, com si fos una obra coŀlectiva, però que segons l’oncle Oriol l’havia escrit mon pare; tinc una còpia del manuscrit que li van enviar, amb aquest títol: “A Na Maria Antònia Salvà, poetessa; homenatge dels joves catalans”. I el text diu: “Ampla és la mar. No és la mar qui separa / sinó que uneix. El lligam que ens depara / és una fe i és una voluntat. / Fort és el vent que ens ha assotat. Encara / restem dempeus els joves: cara a cara / mirem el destí advers. Una alba clara / promet el nostre anhel de llibertat. // El nostre cor al bell parlar és fidel / i guaitem sempre el lluminós estel / dels qui exceŀliren en la poesia. / Els vostres versos ens han dut al cel / —parlen de grills i móres, sol i gel— / tot dolçament, com rajolí de mel. / Podíem oblidar-vos aquest dia?”.
I Maria Antònia hi respongué, amb bella caŀligrafia: “Com és bell arribar al cimal de la vida / i dins la serenor de l’aire temperat, / veure el cel radiant i la terra florida / i fruir tot el bé de qui es sent estimat! / Mercès! Jo no sé dir la benaurança interna / que sent en remembrar l’amor de tants de cors! / Per un glop que us doní de la pairal cisterna / em torneu el poal, amics, curull de flors”. I ho signa: “Maria-Antònia Salvà / En el LXXV aniversari de la meva naixença: 4 de Novembre de 1944”.
A les nostres reunions familiars, de Nadal o del que fos, a vegades l’oncle Oriol, amb el seu aire sever i alhora irònic, recitava de memòria els salvatians ‘Polls venturers’ i als petits (i suposo que també als grans) ens agradava i divertia molt.
A ‘Papallons de l’altura’, en un paisatge d’una calor que recrema, sense ni un alè d’aire (“És tota flor mustia; / l’abella fugiria/ cercant debades mel; / l’ardenta solellada / fins l’herba ha socarrada / que resistia el gel”), l’únic que es mou són uns papallons cendrosos, d’un to d’aram, que volen per la muntanya resseca “com vívides esquerdes / despreses del penyal”.
A Lluneta del pagès hi ha el poema ‘Talaiots’: “i uns talaiots allà escampats / en llur decrèpita ruïna, / pel sec terrer de la marina, / semblen ossams mal soterrats…”, i en aquestes pedres prehistòriques resulta que “Un negre corb que l’aire bat / al talaiot son vol atura; / de l’alt cairell de roca dura / un mot d’enigma s’ha esbombat. // Misteriós, l’aucell en dol / ha dit un mot d’estrany llenguatge; / i fuig el corb. I aquell paratge / roman més mut i més tot sol”.
Edgar Poe, amb el seu exuberant optimisme (per molt que ho sigui de lo fosc) quan el seu corb gralla s’imagina que sent (és a dir, sent) que diu nevermore, però a l’altre segle ve Maria Antònia Salvà a aclarir que el corb diu “un mot d’estrany llenguatge” i que el diu just abans d’envolar-se del talaiot on s’ha aturat un moment, no s’hi queda pas per sempre. I no cal dir que el llenguatge estrany de Salvà no deu ser l’anglès, deu ser d’un dialecte còrvid de molt abans de la llengua talaiòtica. Però també podem pensar (m’ho digué rient na Margalida Pons un vespre) que el corb que veié i sentí Salvà damunt del talaiot va dir efectivament nevermore en anglès, que també era un “estrany llenguatge” a la Mallorca d’aleshores, i ho va dir just abans d’envolar-se i desaparèixer. Sigui això sigui allò, el corb mallorquí té més misteri, i a més, a diferència del de Poe, és real.
Un petit poema: “Menyspreant la figa-flor, / a la branca l’he deixada; / la farigola morada / és qui em té robat el cor. // La mà n’havia un ramell / —perfum i joia quieta—; / mon cor es cregué poeta / fruïdor d’un món novell”. És la definició salvatiana del poeta: aquell que frueix d’un món nou quan té a la mà una cosa tan antiga com és un brot de farigola.
EL PAÍS
