Anys enrere, el departament de publicacions de la Universitat de Barcelona (UB) era un veritable desgavell, per no dir xauxa. Va haver-hi un director, persona de gran simpatia i intel·ligència, que no disposava de prou pressupost ni mitjans, i no feia res, o quasi. La UB era invisible al mercat editorial i a les llibreries, lloc en què els llibres universitaris sempre han tingut dificultat a accedir. Al temps que era actiu aquell director, Max Cahner —home amb uns mèrits que no hem d’oblidar, com fer possibles els dos diccionaris de Joan Coromines, l’etimològic i l’onomàstic, que perviuran molt més que l’Enciclopèdia Catalana— va patir una crisi personal i va demanar al rector de l’època que li atribuís una funció diferent de fer classes. El rector li va dir que visités el director de publicacions, i Cahner li va demanar de treballar al seu costat. Però com que el seu departament no tenia res a fer, aquell director va dir a Cahner: “La tasca serà senzilla: prendrem un cafè al començament del curs acadèmic, i un altre al final”. I aquesta va ser tota la feina que van fer.
Es publica una edició tan insòlita com meritòria del cançoner de poesia, quasi tota pagana i estrambòtica, de cap
a 1230 EL PAÍS
