“Hem tornat”: identitat i política de la nova generació del Barça

Caminem pels volts del Camp Nou i, amb mig somriure, en Roc dirigeix un dit cap al lloc més o menys secret on la seva penya, els Almogàvers, guarden les banderes i les bengales. Però no em pot ensenyar el quarto ocult perquè té pressa: s’ha compromès a fer tàpers d’arròs per un grup d’amics amb qui estan d’acampada a la plaça Catalunya per reclamar el dret a l’habitatge. Hi ha d’haver, per tant, una relació contraintuïtiva entre cures i pirotècnia; entre invertir hores de militància per millorar les condicions materials dels teus conciutadans i consagrar els caps de setmana a reunir-te amb un col·lectiu que anima el Futbol Club Barcelona cantant una versió del Virolai que, en comptes de “guieu-nos cap al cel”, fa “guieu-nos cap al gol”.

Seguir leyendo

 L’equip de Yamal i Flick entusiasma joves amb valors, inquietuds i contradiccions molt diferents de l’època de Messi, Guardiola i el Procés  

Caminem pels volts del Camp Nou i, amb mig somriure, en Roc dirigeix un dit cap al lloc més o menys secret on la seva penya, els Almogàvers, guarden les banderes i les bengales. Però no em pot ensenyar el quarto ocult perquè té pressa: s’ha compromès a fer tàpers d’arròs per un grup d’amics amb qui estan d’acampada a la plaça Catalunya per reclamar el dret a l’habitatge. Hi ha d’haver, per tant, una relació contraintuïtiva entre cures i pirotècnia; entre invertir hores de militància per millorar les condicions materials dels teus conciutadans i consagrar els caps de setmana a reunir-te amb un col·lectiu que anima el Futbol Club Barcelona cantant una versió del Virolai que, en comptes de “guieu-nos cap al cel”, fa “guieu-nos cap al gol”.

La del futbol és una història de contradiccions robustes i giragonses impossibles de preveure. No se suposa que les noves generacions s’han despolititzat perquè passen el dia enganxats a les xarxes socials i als videojocs? L’aura de gàngster individualista que farmeja Lamine Yamal no hauria de grinyolar contra els estàndards ètics de la culerada? Per què Hansi Flick, un entrenador alemany que fa les rodes de premsa en anglès, ha enamorat el nacionalisme català? Si aquest estiu vam veure més samarretes de la selecció espanyola que mai a Barcelona, com pot ser que, al mateix temps, la darrera manifestació de la Diada estigués a rebentar de joves amb la samarreta del Barça i a l’escenari oficial s’hi acabés cremant una bandera espanyola? No havíem quedat que no es pot barrejar futbol i política i que el futbol actual ja no és res més que negoci i espectacle?

Per mirar de treure’n l’entrellat, en Roc em duu a Casa Pin, el bar de la travessera de les Corts on fa les prèvies els dies de partit. A divuit anys, alt i sense ni un pèl a la barba, és tot orgull i proselitisme d’una fe antiga i juvenil alhora: vol que no em perdi cap detall de l’altar amb una moreneta tunejada amb parafernàlia del Barça i que em prengui el meu temps per registrar les implicacions existencials del lema de la seva bufanda: “Som i serem”. Davant d’aquesta primera persona del plural, li demano per l’última vegada que va sentir que es barrejaven esport i política, i em parla de la pallissa que la Policia Nacional va clavar a un jove seguidor del Barça per dur una estelada al camp de l’Elx el 26 d’agost passat: “A aquell noi no el van pegar per ser del Barça, sinó per ser català. A tots els camps d’Espanya sempre criden “Puta Barça i puta Catalunya”. És la prova que no es pot separar el Barça de la identitat catalana”. En Roc està polititzadíssim i parla amb una barreja de ràbia i entusiasme perfectament ­juxtaposats, com si tot fos una merda i les institucions no servissin per a res, però com si canviar les coses es trobés a una manifestació ge­nuïnament revolucionària de distància. Una manifestació en què et queda clar que ell voldria ser a primera fila onejant una bandera i disposat a aguantar els cops de qualsevol policia com el noi d’Elx que, en comptes d’encongir-se, va plantar cara d’una manera que s’ha convertit en icona de la combativitat d’aquesta nova generació.

A 2026, un rum-rum no para de créixer al voltant Barça. L’equip guanya molt i està forjant un estil tan trepidant i reconeixible que sembla que hagi d’haver-hi alguna cosa més. Perquè resulta que l’última vegada que el Barça va entusiasmar d’aquesta manera, va coincidir amb el Procés. Ara bé, si en aquella època hi havia Josep Guardiola parlant d’aixecar-se ben d’hora ben d’hora, els Jordis recordant a tothom que “ni un paper a terra”, i els Amics de les Arts demanant-nos Que què tenim?, el 2026 és un altre món. Quan li demano a en Roc quins vocabularis i ideologies estan canalitzant l’efervescència actual, m’explica que la nit del 10 de setembre passat, a la celebració independentista que es fa cada any al Fossar de les Moreres, ell era al costat dels antifeixistes que es van congregar per protestar contra la presència d’Aliança Catalana. D’una banda, vol reivindicar que hi havia molta més gent cridant “Barcelona serà la tomba del feixisme” que no pas “Sílvia Orriols és la solució”. De l’altra, en Roc sap perfectament que Aliança Catalana és el partit que més creix a les enquestes i que l’halo de novetat antisistema que encara emana del partit és immensament atractiu per a una generació que detesta els partits tradicionals. Per acabar d’embolicar la troca, resulta que, a la grada d’animació del Barça, en Roc comparteix espai i càntics amb seguidors de la penya Nostra Ensenya, que al Fossar de les Moreres eren a l’altra banda del cordó policial, donant suport a Sílvia Orriols: “A l’estadi deixem les diferències polítiques a banda perquè ens uneix el sentiment pel Barça i per Catalunya”.

Però si Aliança Catalana arrela entre els joves, veurem com una nova fornada d’animadors del Barça que té com a màxim ídol un jugador musulmà es converteix en la més xenòfoba de la història? L’historiador Carles Viñas, autor de Tolerància zero: la violència en el futbol, explica que res d’això és tan nou: els Boixos Nois van néixer el 1981 en un entorn de catalanisme radical d’esquerres, fins que, als noranta, l’entrada de grups skinhead d’extrema dreta en van desplaçar bona part dels sectors originals. Segons Viñas, la clau de la nova generació de supporters del Barça que sembla que s’acosten a la retòrica racista d’Aliança és que són gent menys formada políticament en què l’adscripció ideològica és més supèrflua i folklòrica: la digitalització de la vida i la dissolució de l’associacionisme fa que els joves siguin molt més volàtils. Per Viñas, és important entendre que el món de l’animació juvenil és molt complex i no s’ha de criminalitzar per defecte, perquè ideologies perilloses conviuen amb la necessitat de rituals socials que poden forjar llaços de solidaritat i consciència política. Dit això, molts comentaristes han remarcat com Orriols emet molt poques opinions sobre el Barça perquè, justament, la política seria perfectament conscient que el futbol en general, i aquest equip en particular, són una prova manifesta que la integració d’altres ètnies i religions a la catalanitat no només és possible, sinó que multiplica el valor del col·lectiu. El mateix esport que fomenta un gaudi amb formes d’identitat tancades demostra que obrir-se i reconciliar les diferències és igual o més apassionant.

Naturalment, no només tots els joves no estan tan polititzats, sinó que molts troben que tanta política espatlla el futbol. El Leo, el Joan i el Mario, que queden amb mi a un bar de travessera les Corts on fan les prèvies, però sense Morenetes tunejades ni bengales, han celebrat els divuit anys acabats de fer amb el seu primer desplaçament amb el club al camp del Llevant. I la cosa els va xocar. “Que hi hagi més animació està molt bé, però els més radicals s’apropien de l’ambient i ni tan sols pots mirar i gaudir del partit des del seient”. Resulta que, durant els desplaçaments, els ultres que tenen prohibit l’accés al Camp Nou aprofiten les zones d’animació habilitades i una certa laxitud amb la seguretat per apropiar-se dels espais i inundar el grup amb mala maror i violència, des de crits nazis fins a un consum desafiant de tota mena de substàncies. Per al trio d’amics tot això és cosa de gent per a qui el futbol és una excusa, i la forma correcta d’animar el Barça hauria de consistir a trobar un punt mitjà: ni la fredor tribunera, ni el hooliganisme desfermat. “Però llavors no repetireu desplaçament?” “En realitat, sí, va estar guapo”.

Ara bé, que en orientació i intensitat de la política no hi hagi consens, no vol dir que la jovenalla barcelonista no estigui absolutament d’acord en certs aspectes. En positiu, hi ha un amor incondicional per aquest equip i la sensació que, després d’una certa travessia pel desert (el jugador que havia de ser el puntal del Barça 2021-2022 era Memphis Depay), l’esclat i consolidació d’un Barça al voltant de Raphi­nha, Lamine Yamal, Pedri i companyia ha canviat el caràcter i la dinàmica de l’equip. La paraula que més es repeteixen per definir aquesta generació és “desacomplexats”, i l’expressió que els fa brillar els ulls és que aquests jugadors “es trenquen la cara per l’escut”. Com quadra aquest gir cap a una ètica del futbol més aspra i militaritzada amb l’auge d’un Barça femení que també ha marcat aquesta generació, però justament per demostrar que una animació més positiva i familiar és possibe? La periodista Andrea Ginés, que fa més d’una dècada que segueix el femení, m’explica que aquest canvi de caràcter en l’afició és tan real com perfectament compatible amb la idiosincràsia del Barça femení, que han transcendit les rivalitats amb els altres equips gràcies a l’aposta pionera per millorar les condicions de les jugadores, i que converteix aquesta admiració en un curtcircuit del costat fosc del futbol tradicional. El barcelonista conté multituds i pot buscar una cosa al Johan Cruyff i la contrària al Camp Nou.

​​En negatiu, els joves es queixen que, en un moment on els seus ídols són excepcionalment joves i hi ha més possibilitats d’identificar-s’hi, els és més difícil que mai veure’ls al camp. Aquí el sintagma que es repeteix més sovint és “putos guiris”, i els ulls s’enfosqueixen com els d’un veterà del Vietnam quan parlen de l’Estadi Olímpic, un indret que, més enllà de la maleïda pista olímpica que separa les grades de la gespa, ha quedat en la memòria com un exemple de la mercantilització inexorable del Barça. Per als Barça-Madrid que es van jugar a l’Olímpic, una entrada ordinària oficial costava entre 174 i 399 euros, aproximadament una cinquena part del salari mínim mensual (la VIP pujava a 725 € i la VIP Premium començava a 1.523). Malgrat que el Barça manté els abonaments més barats que cap club del seu nivell i continua sent l’únic d’aquest rang que és propietat dels seus socis, els socis i afi­cionats catalans senten que el club cada cop s’allunya més. Fa dos anys el periodista Joan Solé va crear ‘Cultura a la grada’, una iniciativa vinculada al ressorgiment de la grada d’animació que, significativament, es defineix com ​“la defensa d’una forma de viure el Barça allunyada del futbol modern”.

A How soccer explains the world, el periodista nord-americà Franklin Foer diu que el futbol és el fenomen a través del qual les estructures abstractes com ara la nació, el capital o la comunitat es tornen visibles, emocionals i quotidianes per a centenars de milions de persones. El gran tema de ­Foer és la paradoxa de la globalització: d’una banda, els mercats, la televisió i les grans marques desarrelen els clubs, els trrmen en multinacionals abjectes i homogeneïtzen el joc. De l’altra, aquesta mateixa dissolució de les velles lleialtats fa que molts aficionats s’aferrin amb més força a identitats locals, nacionals, religioses o ètniques. I resulta que Foer es va fer del Barça justament per la manera com el club resol aquesta tensió. En el capítol dedicat al club, titulat ‘Com el futbol explica el discret encant del nacionalisme burgès’, Foer diu que, a diferència de rivalitats com la del Celtic o el Rangers, en què els aficionats escocesos s’odien a mort en tant que tribus enemigues, els culers no senten ràbia per un grup de persones, sinó per la idea del centralisme castellà: “En teoria, el patriotisme i el cosmopolitisme haurien de ser perfectament compatibles. Pots estimar el teu país (fins i tot considerar-lo un grup superior) sense voler dominar altres grups ni tancar-te a influències estrangeres. I no és només teoria. Aquest és l’esperit del Barça.”

La tesi de Ramón Usall, historiador i sociòleg expert en futbol i autor de Futbol per a la llibertat i Futbolítica, és que el futbol pot ser una eina d’alliberament, però també una eina de dominació, i que el Barça és una institució històricament vinculada a la catalanitat i a la llibertat col·lectiva, però aquest llegat només té valor si el club no el redueix a màrqueting ni renuncia a intervenir davant les vulneracions democràtiques. En cert sentit, “el Barça és menys especial del que ens pensem”, perquè totes les nacions sense estat han trobat en el futbol una via per canalitzar els anhels. Però Usall es rendeix a l’evidència que el Barça ha assolit les expressions més nobles d’aquesta tradició: començant perquè el club el va fundar un suís que va abraçar la catalanitat fins al punt de canviar-se el nom i va vincular el club a la causa política del catalanisme, continuant per la vinculació del Barça amb la llengua catalana i la resistència als intents del franquisme d’eliminar-ne tot el simbolisme catalanista, i acabant pel paper del Barça durant el Procés, durant el qual, malgrat la tebiesa dels posicionaments polítics de la direcció, la realitat és que el Camp Nou va acollir el pas de la Via Catalana o el Concert per la Llibertat i es va convertir en el lloc en què, al minut 17.14, desenes de milers de persones criden “Independència”. Usall es mulla i em diu que, encara que hi ha hagut directives i grups d’animació que han intentat imposar una visió espanyolista del Barça en diferents períodes de la història, la identitat del Barça està tan explícitament lligada a un cert catalanisme popular inclusiu que és molt difícil imaginar que el racisme i la violència acabin triomfant en la nova generació del Barça.

Manel Vidal, que és una de les veus més escoltades per aquesta generació, creu que estem en un moment molt obert. La Sotana, que condueix al costat de Joel Díaz, Andreu Juanola i Magí Garcia, és un pòdcast culte dedicat al Barça que bat rècords de mecenes i omple teatres per fer directes. I les característiques de la Sotana corroborarien l’excepcionalitat del Barça: en un moment en què els referents masculins que més tirada tenen a les xarxes són altaveus del masclisme i el feixisme més descarnats, la Sotana és un pòdcast desacomplexadament esquerranós, nacionalista i antifeixista. Des d’aquí, Vidal creu que, en termes polítics, els èxits del Barça són una arma de doble tall que pot insuflar eufòria i alhora apaivagar el potencial transformador. “En la frase de Montalbán que diu que el Barça és l’exèrcit desarmat de Catalunya, la paraula clau és “desarmat”. Va bé per encendre una metxa, però no per culminar res. És com la Generalitat, que és tot el que tenim i alhora fa que no puguem tenir res més”. Quan li demano com veu la nova generació, em diu que es parla molt del fet que Lamine Yamal és arrogant, però que no es diu prou que és molt intel·ligent. La idea és que aquesta nova fornada no s’ha de llegir només com la caricatura inversa de la caricatura ­naïf dels anys del Procés, sinó que, tant en l’esport com en la política, el repte és justament no identificar-se amb els clixés que es poden convertir en límits del que ets capaç de fer i veure.

Aquest reportatge ha inundat el meu algoritme de jugades del Barça. I és quan topo amb un recull de les millors de Lamine que recordo el primer cop que vaig sentir que el meu Barça ja no era el meu, que és quan li vaig veure fer una assistència de gol amb l’exterior del peu, això que en diem trivela. En un moment de tecnificació i fisicalitat, la trivela és una falta de respecte: més ineficaç que canviar al peu correcte, arriscada i innecessàriament vistosa. I, tanmateix, aquesta irrupció del passat en el present és el que fa que Lamine sigui una metàfora de la creativitat generacional. A Univers Lamine, el periodista Albert Blaya fa una distinció que m’agrada: “La passada sol ser un univers reservat a aquelles ments preclares i omniscients que, més que avançar-se, fan avançar-se. No és el mateix veure una desmarcada i passar la pilota al lloc precís que passar la pilota perquè el company vegi la desmarcada. En Lamine pertany a la segona categoria d’escollits, els que marquen i dicten el camí”.

I quin camí marca la trivela de Lamine? Com deia al principi, afrontar el futbol tal com és xocar una vegada i una altra amb la contradicció, que a vegades sembla que el futbol és el motor que canvia el món, i d’altres sembla un mirall que simplement ens permet veure-les quan ja és massa tard per canviar-les. El Barça de Hansi Flick és més cosmopolita i més arrelat que mai. És físic i és talent. Engresca legions de joves apolítics al costat d’antifeixistes i orriolistes. Alimenta la simpatia per la selecció espanyola i fabrica independentistes. Podria acabar amb la mercantilització definitiva del futbol o plantar la llavor d’un retorn als valors socials i comunitaris. Penso en el pròxim dia de partit i, inevitablement, al meu cap comença a sonar el càntic que més ha triomfat entre la nova generació. “Un dia de partit, al Gol Nord vaig anar, només entrar a la grada, em vaig enamorar…”. És un himne incontrovertiblement més hooliganero que els que van marcar el color de la meva joventut guardiolista; m’encanta.

 EL PAÍS