Proa acaba de reeditar, junts, els dos volums de Camins de França, que és la millor novel·la del millor novel·lista català de la primera meitat del segle XX. Això és opinió personal, esclar, però goso posar-la al frontispici d’aquestes ratlles reivindicatives perquè sé que no estic sol. Incomptable gent de gust i cultura ho ha pensat, o inclús ho ha dit, en graus d’entusiasme diversos, sempre amb un deix de desconfiança. Joan Fuster, que es mirava la literatura catalana —principatina— des de dins i des de fora al mateix temps, ho va deixar escrit i tot. Per donar un altre principi d’autoritat, una mica més pop i bastant més esnob, podem recórrer a Gabriel Ferrater, que classificava l’escriptor entre els “novel·listes socialistes i anarquistes” i en deia: “L’únic d’ells que tenia talent és Joan Puig i Ferreter: desgraciadament la seva incultura era tan fabulosa, que gairebé no permet que el talent es manifesti. Una incultura del més baix nivell, el de les faltes de gramàtica per exemple. Puig és gairebé l’única possibilitat de gran novel·lista que ha apuntat fins ara el país i, encara que es frustrés, no és possible oblidar-la”.
‘Camins de França’ és la gran novel·la de la primera meitat del segle XX, celebrada per Joan Fuster o Gabriel Ferrater, però poc llegida
Proa acaba de reeditar, junts, els dos volums de Camins de França, que és la millor novel·la del millor novel·lista català de la primera meitat del segle XX. Això és opinió personal, esclar, però goso posar-la al frontispici d’aquestes ratlles reivindicatives perquè sé que no estic sol. Incomptable gent de gust i cultura ho ha pensat, o inclús ho ha dit, en graus d’entusiasme diversos, sempre amb un deix de desconfiança. Joan Fuster, que es mirava la literatura catalana —principatina— des de dins i des de fora al mateix temps, ho va deixar escrit i tot. Per donar un altre principi d’autoritat, una mica més pop i bastant més esnob, podem recórrer a Gabriel Ferrater, que classificava l’escriptor entre els “novel·listes socialistes i anarquistes” i en deia: “L’únic d’ells que tenia talent és Joan Puig i Ferreter: desgraciadament la seva incultura era tan fabulosa, que gairebé no permet que el talent es manifesti. Una incultura del més baix nivell, el de les faltes de gramàtica per exemple. Puig és gairebé l’única possibilitat de gran novel·lista que ha apuntat fins ara el país i, encara que es frustrés, no és possible oblidar-la”.
Però cal constatar que, d’entre totes les patums literàries del país, Puig i Ferreter deu ser la que menys s’ha llegit i més s’ha bescantat. I aquí ja entrem als llots de l’especulació. Hi ha una sèrie de claus sabudes que ens poden ajudar a entendre aquesta perversió. Per exemple, s’ha dit que Puig era un modernista d’inspiració russa que va arribar tard. I, efectivament, ens trobem que el gros de la seva narrativa —descomptant El pelegrí apassionat, que atacarem més avall— es produeix en un període d’entreguerres en què els moviments del XIX ja estaven amortitzats. També hi pot influir, en la seva popularitat limitada, que no fos barceloní, que fos un desclassat, que escrigués massa d’ell mateix, que es fes polític o que el seu geni temperamental no caigués gaire simpàtic al nucli de la catalanor.
El primer cop que vaig ser conscient d’aquesta dissonància va ser gràcies al compositor Joan Magrané, que és, com Puig i Ferreter, fill il·lustre de la Selva, noble vila al cor del Camp de Tarragona. Magrané li va dedicar, ja fa deu anys, un article titulat “Un gegant”,en què denunciava la repercussió internacional minsa de l’escriptor, el poc coneixement de la seva obra entre els lectors catalans i una displicència constant entre institucions i món editorial. Ens diu: “La raó d’aquest oblit, d’aquest abandó, no és pas que sigui un autor difícil, enrevessat, críptic o hermètic (com és el cas d’alguns dels seus contemporanis), sinó perquè la seva ploma és crua i verídica, violenta a voltes. Ras i curt: ens confronta amb allò més baix que hi ha en nosaltres mateixos. Amb la nostra putrefacció, sia moral, sia social. I s’hi recrea. I això, admetem-ho, costa de pair”. Si a això hi afegim el que escrivia el mateix Puig a La farsa i la quimera, podem començar a escatir el nucli de la inadaptació de l’artista: “Jo sostinc que a Catalunya es pateix d’un gran error; que existeix un criteri equivocadíssim sobre la nostra gent en general. Un criteri patriòtic, un criteri convencional, priva els escriptors de pintar la veritat. Pobre de mi, si m’atrevís a escriure que Catalunya és plena de quimèrics i farsants! Em lapidarien!”. S’hi va atrevir. I el van lapidar.
El primer escàndol
Com es crea aquest monstre de les lletres, ple de talent i d’ambició, però que no va aconseguir consolidar-se com a referent ineludible de la literatura nacional? L’obra i la vida de Puig i Ferreter —que, en aquest cas, són exactament el mateix— té tres vectors: el turment, el ressentiment i l’escàndol. I tots tres conflueixen en la seva existència des del primer vagit. A la primera part de Camins de França, ‘Oratge i tenebra’, ambientada entre el Camp de Tarragona i Barcelona, Puig inicia la construcció del seu mite memorialístic quan comença a anar a l’escola, però omet la primera infantesa, que va ser, en termes acadèmics, xunga. Aquí, amb l’el·lipsi corresponent, només veiem les conseqüències de ser un fill bord. Sabem perfectament què va passar perquè el mateix Puig ho va escriure en un paper que no es va publicar en vida seva, recuperat per Guillem-Jordi Graells: “Vaig néixer a la Selva del Camp, província de Tarragona, la matinada del 5 de febrer de 1882, i la meva naixença no alegrà a ningú. El marit de la meva mare, perquè sabia que el fill no era seu; la mare, perquè la meva naixença significava per a ella l’esclat d’una catàstrofe, la deshonra; el meu pare (el cunyat de la mare), perquè temia que es descobrís la seva infàmia…”. Convindrem que aquesta arrencada espectacular hauria hagut d’anar, en condicions normals, a l’inici de la narració. Però quan Puig escriu els Camins, als anys trenta, no estava per orgues i la ferida íntima i familiar no estava prou cicatritzada per exorcitzar-la.
Avui sabem que l’afer va ser seriós i va suposar una crua causa judicial a Reus contra sa mare, Consol Puig i Ferreter, que Jordi Vinyals ressegueix en un article recent a la revista del Centre de Lectura. Va ser un procés revolucionari, en què la ciència obstetrícia i el masclisme legal i institucional de l’època es van conjurar contra la Consol, que havia fet Pasqua abans de Rams. El seu marit, un terratinent ric anomenat Joan Fortuny, la va demandar vuit dies després de l’infantament. La llei presumia il·legítim un fill nascut en els 180 dies següents a la celebració del matrimoni. Només n’havien passat 168. Per poc, va quedar presumptament demostrat l’adulteri amb el cunyat, Jaume Egué. La sentència va ser implacable, i va suposar la ruïna social i econòmica de la Consol. I l’aïllament del nen repudiat: Puig va ser desterrat a un mas d’Alcover, on va passar, amb uns parents, els seus primers sis anys de vida, entre “vaques i cavalls”. Això, com apunta Enric Casasses al nou pròleg de Camins de França, també serà determinant en l’obra del futur artista, perquè li conferirà el seu toc de ruralitat característic. Quan Puig reconstrueixi, a la primera part de la novel·la, els anys d’adolescència turbulenta i marginada, disposarà d’un material literari de primer ordre. Com escriu Casasses, “una caldera bullent, però redactada amb un domini que gairebé fa por”.
Els Camins s’estructuren com una odissea invertida: la primera part és estàtica, estantissa, fosca i boirosa. El bildungsroman presenta una successió de patiments que desemboquen en un intent de suïcidi, que actua com a ròtula narrativa i dona pas a la segona part, dinàmica i lluminosa, fent el rodamon per França (en realitat per l’Occitània de Mistral). És la part de l’aventura i el llibre de cavalleries. Puig la va batejar, per no enganyar a ningú, ‘Poesia i llibertat’, i conté algunes de les pàgines més boniques i incontestables mai escrites en català, una prosa que no només tracta del fet de ser lliure, sinó que allibera qui la llegeix. Una perfecta pinça entre la llum del Camp i la llum de la Provença, per lluitar contra els fantasmes de la boscúria nordista, per dir-ho gaudinianament.
El segon escàndol
El periple francès de Puig i Ferreter s’acaba aviat, a vint anys, i el desa en un calaix. No el recuperarà fins trenta anys més tard, combinant la memòria i “l’home construït per un artista de geni”, com ho va definir Carles Riba. Un cop superades les agonies del creixement personal, Puig pren absolut control de la seva voluntat creadora i es fa fort a Barcelona amb la tossuderia de convertir-se ja no en escriptor, sinó en el millor escriptor. Tindrà cert èxit en el teatre, que aquí deixem de banda. També en el camp periodístic, tot i que n’acaba fins als pebrots després de treballar a La Vanguardia. Normal. D’aquí surt la seva obra més divertida —si és que en Puig hi ha res de divertit—, que és Servitud. Publicada el 1926, l’escriptor selvatà fabrica una novel·la en clau en què, a través del seu alter ego —se’n farà molts més— Andreu Rojals, bescanta la podridura del diari barceloní La Llanterna, propietat de Don Hilario, que no és altre que el comte de Godó. És un llibre moderníssim. Com diria un periodista actual, s’hauria pogut escriure avui. Després d’aquesta mala experiència en el món de la canallesca, Rovira i Virgili el rescata per a La Publicitat. De fet, segons conta el mateix Puig i Ferreter, la gènesi de Camins de França es troba en un article del 4 de maig d’aquest mateix any 1926 (fa exactament un segle, per als aficionats a la numerologia).
Dins d’un reportatge sobre la grandesa imperial de Tàrraco, Puig s’empesca una peça deliciosa que titula “Imatges de Tarragona”. Ens hi explica el primer cop que va baixar a la ciutat —ja granadet, per examinar-se de primer de batxillerat— i la primera impressió de veure el mar. A l’article ja hi trobem l’oposició entre boira selvàtica i llum, infància tenebrosa i despertar dels sentits, que serà l’estructura de la novel·la. És tan bo i li va quedar tan rodó, que Rovira i Virgili el perseguiria durant anys perquè el fornís amb més mandanga similar. Ho va aconseguir una dècada més tard, i Camins de França es començaria a publicar en fascicles a Revista de Catalunya, també dirigida per l’homenot tarragoní. En l’entretant, Puig i Ferreter no es va estar de braços plegats. Va ficar el nas al món editorial i va ser el primer director de la mítica col·lecció “A tot vent” de Proa. Amb la novel·la El cercle màgic s’ho va manegar perquè l’any 1929 li donessin el primer premi Crexells, que havia nascut per ser el màxim guardó de la literatura catalana. Aquí es va originar el seu segon gran escàndol públic. En un gir inesperat, el jurat —encapçalat per Riba, ves a saber com l’havia pressionat Puig— es va penedir del veredicte, i es va muntar a Barcelona una campanya humiliant de desprestigi contra el vencedor, que es va encendre. Es va fer córrer que la novel·la bona era la finalista, una de Carles Soldevila burgesa i refistolada, tot el que el nostre heroi sudista no era. Es devia muntar un sidral tan sensacional que inclús Pompeu Fabra va haver de cridar a l’ordre els literats catalans, que es van veure impel·lits a organitzar un dinar de desgreuge al Casino de la Ciutadella. No va anar bé. Joan Puig i Ferreter, després d’un discurset sarcàstic de Carner, es va sentir encara més insultat i els va engegar a tots a la merda. Aquella jornada gloriosa de les lletres nacionals va ser coneguda com “l’àpat de les feres”, va ser la riota general a la premsa satírica i va certificar l’exclusió de Puig de l’Olimp dels lletraferits. No era un dels seus.
El tercer escàndol
No és que els estirabots i els atacs de violència verbal fossin una cosa estranya en Puig i Ferreter. En la seva activitat política, que també comença aquells anys trenta, era la seva manera de procedir habitual. Era un parlamentari rude i maleducat que es va negar a discutir l’articulat de l’Estatut de Núria, que de seguida va detectar —amb raó i lucidesa— que era una presa de pèl. I això que el 1931 va recórrer el país amb l’avi Macià i va ser un home important de l’ERC naixent. Anys més tard, a l’exili i ja tip de tot i tothom, va deixar escrit que Macià era “mediocre”, Companys “vulgar i tarat” i Tarradellas “cruel i dictador”. Diguem que amb els polítics tampoc va acabar gaire bé. A més, el seu comportament a l’exili parisenc no va ser precisament exemplar. Va fugir de Barcelona amb les claus de la caixa de la Generalitat i, tot i la falta de proves, és bastant segur que va reinvertir els fons en benefici propi, duent a la capital francesa un ritme de vida amb poques privacions. És el seu tercer gran escàndol, que el va acabar de condemnar a l’ostracisme i a la condició de mal català. Amb l’agreujant d’un sinistre episodi segons el qual li va trencar la cara a la seva amant parisenca d’un cop de planxa. Totes aquestes acusacions, i més, conformen el libel —extraordinari— El gran sapastre (o Vida exterior d’un escriptor, escarnint Puig), de Ferran Canyameres, que ha servit des de llavors de font de suspicàcia —fundada— contra la figura de Puig i Ferreter, sobretot en els últims anys, que no tocava vores. Ell es va intentar defensar en un volum dit Ressonàncies, però ja era ben conscient que el seu propòsit de passar a la posteritat literària restaria macat per sempre a causa de les seves accions a la vida real. Al capdavall, era ell mateix qui no separava una cosa de l’altra.
Va fer un últim intent, els dotze volums de la novel·la riu El pelegrí apassionat, que, francament, no hi ha per on agafar-la. Jo havia estat de la corda de Gabriel Ferrater, i em mirava amb recel intel·lectualista l’obra de Joan Puig i Ferreter, segurament també condicionat per la desmesura del personatge. Però he d’admetre que estava equivocat. Només per haver escrit Camins de França, l’escriptor de la Selva del Camp es mereix un lloc d’honor a la història de la nostra literatura. Més que res perquè mai ningú no serà capaç de fer res igual. Tan brut, tan sublim.
Camins de França
Joan Puig i Ferreter
Pròleg d’Enric Casasses
776 pàgines
24,90 euros @10,99 euros
Publicació: 20 de maig
EL PAÍS
