L’arquitecta Charlotte Perriand, la dissenyadora d’alta costura Asunción Bastida, l’artista visual Aurèlia Muñoz, la fotògrafa Dana Lixenberg… Les dones creadores protagonitzen moltes mostres a Barcelona, sense oblidar primeres espases com Anselm Kiefer i Josep Maria Jujol
Mostres protagonitzades per creadores a Barcelona, passant també per joguines d’artista a Figueres i sargits a Lleida
L’arquitecta Charlotte Perriand, la dissenyadora d’alta costura Asunción Bastida, l’artista visual Aurèlia Muñoz, la fotògrafa Dana Lixenberg… Les dones creadores protagonitzen moltes mostres a Barcelona, sense oblidar primeres espases com Anselm Kiefer i Josep Maria Jujol
Els mobles de Charlotte Perriand
El dia de la inauguració oficial de la Fundació Joan Miró de Barcelona, el 18 de juny del 1976, Josep Lluís Sert va convidar una amiga i col·lega de professió. Es tractava de l’arquitecta i dissenyadora Charlotte Perriand, a qui havia conegut a finals dels anys 20, quan tots dos van coincidir a l’estudi que Le Corbusier i el seu cosí Pierre Jeanneret tenien a París. Ella va arribar-hi primer: a la tardor de 1927, quan només tenia 24 anys, es va presentar al famós atelier per demanar feina. Una setmana després, aquella jove arquitecta i dissenyadora s’incorporava amb la missió de desenvolupar la línia de mobiliari de l’estudi. S’hi va acabar quedant una dècada i va codissenyar peces tan icòniques com la chaise longue LC4. L’exposició Charlotte Perriand. La llibertat de repensar el mónmostra com va convertir-se en una creadora amb veu pròpia capaç de transformar la lògica del disseny modern i de construir una carrera en solitari. Aquesta és la primera exposició sobre Charlotte Perriand (1903-1999) que es fa a l’estat espanyol.
L’alta costura d’Asunción Bastida al DHub
Qui també estrena retrospectiva és el DHub i ho fa reivindicant a Asunción Bastida (Barcelona, 1902-1995), una figura poc coneguda pel gran públic, però imprescindible per entrendre la moda del segle XX. Juntament amb Pedro Rodríguez, Manuel Pertegaz, Santa Eulalia i El Dique Flotante, Bastida formava part del nucli dur de l’alta costura espanyola. A més de dissenyadora, també va ser una dona de negocis: al 1926 va obrir el seu primer establiment a Barcelona (menys d’una dècada després ja tenia casa de modes a Madrid), va rebre autorització de la maison Christian Dior per reproduir alguns dels seus dissenys i, fins i tot, va arribar a dirigir El Boletín de la Moda. Aquests són alguns dels fils que s’estiren a Asunción Bastida, Barcelona i l’alta costura, que s’inagurarà el pròxim 4 de novembre.
Aquest mateix dijous, 29 d’octubre, serà el torn d’André Ricard. Disseny en ús, dedicada a la trajectòria d’aquest dissenyador industrial català nascut el 1929 que no tan sols ha signat objectes icònics com el cendrer Copenhaguen, sinó que també va ajudar a impulsar i internacionalitzar una professió que a l’Espanya dels anys seixanta encara estava a les beceroles. El 10 de novembre el DHub estrenarà Aurèlia Muñoz. El tèxtil com a pretext on s’exhibiran tres obres dels seus inicis -un tapís realitzat amb xarpellera estampada i dos cobretaules impresos sobre arpillera de jute serigrafiada- que ja evidencien el seu interès per les possibilitats del treball tèxtil.
Els ens d’Aurèlia Muñoz al Macba
Això només és un tastet de l’Any Aurèlia Muñoz, que celebra el naixement d’aquesta artista catalana amb una gran retrospectiva al MACBA. Es titula Aurèlia Muñoz. Ens i aterrarà a Barcelona el 5 de novembre després de la seva estrena la passada primavera al MNCARS de Madrid. En versió ampliada, Ens recorre més de cinc dècades de trajectòria de Muñoz (1926-2011), des dels primers collages, assemblatges i brodats fins a les grans estructures de macramé i les obres en paper. Això permet seguir l’evolució d’una artista que va explorar les possibilitats del llenguatge tèxtil fins a convertir-lo en formes que ocupen l’espai. També es copsarà com el tèxtil va deixar de ser un suport o una tècnica per esdevenir volum, escultura i instal·lació, un fet que ha donat peu a redefinir Muñoz com a artista visual. A banda, a l’exposició del MACBA també es podrà veure material inèdit com dibuixos i maquetes.
La mirada de Dana Lixenberg al KBr
Des de fa unes setmanes, ja es pot visitar Dana Lixenberg. American Images, l’aposta de tardor del Centre de fotografia KBr, situat als peus de la Torre Mapfre. La fotògrafa neerlandesa viu a cavall entre Amsterdam i Nova York i, a banda de fotografiar celebritats, s’ha convertit en un referent del retrat documental, amb una estètica depurada i una mirada empàtica. Aquesta exposició repassa el seu treball de les últimes tres dècades i mostra algunes de les sèries que va fer al principi dels anys 90 als Estats Units com la de les persones sense llar a Indiana o la d’una comunitat iñupiaq d’Alaska amenaçada pel canvi climàtic. També es pot veure el projecte Imperial Courts, que Lixenberg encara manté en actiu i que va sorgir arran d’uns disturbis a la ciutat de Los Angeles el 1992. A la sala contigua, s’hi exposen els treballs fotogràfics de Sara Bravo, Elena Bulet i Llopis, Meghan Mathews i Luca Gaetano Pira, els joves talents seleccionats en la sisena edició del KBr Flama, una iniciativa que dona visibilitat a fotògrafs emergents.
També cal tindre en el radar Emancipacions, la nova proposta de FotoColectania. A través de la mirada de diversos fotògrafs i fotògrafes -entre elles, Colita, Cristina García Rodero, Cristina de Middel i Ouka Leele- es narren dues transformacions paral·leles: la societat espanyola que vol espolsar-se el franquisme i avançar cap a la modernitat i la d’un ofici que comença a coquetejar amb la fotografia d’autor i l’art contemporani.
Mariella Franzoni: de la Fundació Úniques a By Invitation
Una nova adreça acaba d’entrar dins el mapa cultural barceloní: Diputació, 339. La nova seu de la Fundació Úniques -una entitat que dona visibilitat, suport i reconeixement a dones artistes vinculades als Països Catalans- s’estrena amb les coses com són, una exposició comissariada per Mariella Franzoni on hi participen nou artistes de generacions i disciplines molt diferents: Rosa Amorós, Paula Artés, Lucía C. Pino, Carmen Calvo, Júlia Creuheras, Agnès Essonti, Teresa Gancedo, Violeta Mayoral i Sejal Parekh. El fil conductor és la materialitat i com aquesta -quan es mescla amb la ficció poètica i la imaginació política- pot crear noves formes de percebre i d’habitar el món.
Franzoni també és la comissària de By Invitation, un saló d’art modern i contemporani que del 5 al 8 de novembre ocuparà les estances més emblemàtiques del Círculo Ecuestre de Barcelona. Sota el títol Trames Obertes, By Invitation torna a articular-se en tres grans espais: Palacete, on participen artistes representats per galeries de tot l’estat; Vértigo, amb propostes d’artistes emergents creades expressament per a aquesta cita; i Espuela, una sala més petita dedicada a l’art modern i de postguerra procedent del mercat secundari.
El centenari de la galeria Artur Ramon
Que una galeria barcelonina compleixi un segle és motiu de celebració. Artur Ramon culmina l’any del seu centenari amb una exposició que s’inaugura el dimecres 28 d’octubre i que proposa un viatge per vuit segles de la història de l’art amb obres que van des del Mestre de Cabestany fins a Andy Warhol. Entre aquests dos extrems, a Artur Ramon. 100 anys també s’hi exposen treballs de Goya, Anglada-Camarassa, Picasso… A més, també es presenta La pervivència d’una mirada, el llibre que reconstrueix cronològicament la història de la família Ramon i la galeria homònima a través de tres grans capítols: Reus, Sitges i Barcelona.
A l’altra banda de l’Eixample, la galeria Seltz by Ritter Ferrer acull El futur ja no és el que era, una exposició que reflexiona sobre la pèrdua de confiança en la idea de progrés. Una proposta que s’articula al voltant d’obra de nova producció de Francesc Torres (Barcelona, 1948), un artista visual de trajectòria internacional i pioner de l’art conceptual que el dia de la inauguració va aparcar el seu Volkswagen Passat vermell de 2008 enmig de la galeria com a part de la instal·lació Viatjant amb la família.
Anselm Kiefer, Jujol i Picasso
Enguany, la gran aposta del Centro de Arte Hortensia Herrero de València va ser Anselm Kiefer. També ho ha estat de la Fundació Catalunya La Pedrera, que a principis d’octubre va inaugurar La vida secreta de les plantes, una immersió en el peculiar univers de l’artista alemany a través de la pintura, l’escultura, la fotografia i els llibres d’artista. Una proposta que dialoga amb l’arquitectura de l’edifici de Gaudí i que porta per primer cop a l’estat espanyol el conjunt de vitrines Opus Magnum, concebudes com a dipòsits de memòria cultural.
Sota el paraigua de Barcelona Capital Mundial de l’Arquitectura 2026, també s’han programat dues exposicions d’interès. Per una banda, Picasso i l’arquitectura, que s’inaugura al Museu Picasso el 20 de novembre i que convida a redescobrir l’obra del malagueny des d’una perspectiva arquitectònica, fins al punt de mostrar punts de contacte amb les recerques de Le Corbusier. I, per l’altra, una dedicada a Josep Maria Jujol al MNAC, que s’inaugurarà el pròxim 16 de desembre. L’artista i poeta Perejaume, en el paper de comissari, recupera la figura de l’arquitecte modernista a través de documents i objectes del seu llegat que posa en diàleg amb la d’altres arquitectes com Bruno Taut i Antoni Gaudí -de qui Jujol va ser un estret col·laborador- i d’altres artistes com Henri Matisse i Vladímir Tatlin.
Joguines d’artista a Figueres i sargits a Lleida
L’antic Hotel París, al centre de Figueres, fa més de quatre dècades que acull el Museu del Joguet de Catalunya. Ara mateix, es pot visitar Joguets d’artista: un segle d’entremaliadures il·lustres, una exposició que mostra la relació d’artistes del segle XX amb el joc i la infància a través de joguines, escultures, pintures, dibuixos, llibres il·lustrats… Comissariada per Oriol Vaz-Romero, s’hi exhibeixen obres de Joaquín Torres-García, Joan Miró, Guinovart, Frederic Amat, Ángeles Santos Torroella i Delhy Tejero, entre altres.
La voluntat de jugar i experimentar també està present a Sargits, l’exposició que acaba d’inaugurar la pintora Martina Manyà Vintró a La Panera de Lleida. El punt de partida era un lot de quadres que va pintar per encàrrec fa anys i que tenia guardat al taller. El repte de Sargits era, precisament, allargar la vida d’allò que ja existia i tractar la pintura des de la materialitat. Manyà va desmuntar les teles dels bastidors, va tallar-les i va transformar-les en un nou material pictòric que ara ha assemblat utilitzant tècniques de costura. El resultat és una obra nova, plena de color i abstracció, on hibriden dos llenguatges que no tenen res d’antagònics: el tèxtil i la pintura.
EL PAÍS
