Tots els premis per als versos de Sebastià Alzamora

A Mallorca gairebé no hi va haver Guerra Civil, vàrem aprendre de nens, només una batalla curta per devers Porto Cristo. Amb el temps, vàrem descobrir que Mallorca, potser amb poca batalla, va ser escenari d’una repressió ferotge. La “batalla curta” va ser el desembarcament republicà del capità Bayo, la crònica canònica del qual va escriure Josep Massot a El desembarcament de Bayo a Mallorca: agost-setembre de 1936, un llibre reeditat fa no res (Publicacions de l’Abadia de Montserrat). La repressió ferotge té el seu relat primerenc i més famós en Els grans cementeris sota la lluna, també acabat de reeditar (Nova Editorial Moll), del francès George Bernanos, un catòlic conservador que no va poder suportar en silenci tanta carnisseria. I acabem el tríptic de novetats editorials sobre la qüestió amb La isla brutalizada, de l’historiador Joan Maria Thomàs, que retrata un escenari que ja descriu el títol a partir de la història familiar pròpia (Documenta Balear).

Però som aquí per parlar de poesia, perquè podríem dir que Sebastià Alzamora il·lustra coses d’aquestes amb el vers. És bo recordar que la poesia també pot parlar de fets històrics. Això, per si mateix, no la fa més bona ni més dolenta, però Sala Augusta seguit de Llengua materna, de Sebastià Alzamora, té ben consolidat el reconeixement com a llibre de bona poesia gràcies a una acumulació insòlita de premis. El desembre de 2025 va ser seleccionat com un dels llibres de l’any en aquest suplement. A la primavera guanyava la triple corona dels premis a llibres de versos publicats: Serra d’Or, Cavall Verd i Premi de la Crítica. I aquesta tardor se n’hi han afegit dos més, cadascun amb el seu plus: el Premio Nacional, que és d’àmbit estatal, i el Lletra d’Or, que reconeix el millor llibre de l’any, sense especificació de gènere. Ara el recull mostra, orgullós, una merescuda i gruixuda faixa de cinc línies.

La primera peça del llibre, Sala Augusta, pren el títol d’una sala de cine de Palma, potser la més veterana encara en actiu, que era un magatzem de fusta i que durant la guerra va esdevenir una presó en què ciutadans no adeptes vivien amuntegats i d’on sovint sortien només per ser afusellats. El poema té una estructura subjacent en forma de llista de víctimes. Una de les seccions funciona amb el ritornello dels “Recordeu-vos de” i “No us oblideu de”, difús i poc martellejant, que dona al conjunt un to de lletania cívica. A alguns lectors de poe­sia els pot haver recordat Memo­rial, aquell bell llibre de la poeta britànica Alice Oswald que fa desfilar durant més de 1.500 versos els caiguts més recòndits de la Ilía­da. A aquest ressenyador li va venir al cap una visita de poc temps abans al memorial de Srebrenica, amb els seus 8.372 noms de víctimes del genocidi inscrits en negre sobre pedra blanca. Sala Augusta és ben diferent de tot això, però parteix d’un mateix efecte: l’aclaparament que ve de l’acumulació de noms, mirall coral de l’horror i la maldat.

Aquest memorial lèxic fonamenta el seu mèrit en una treballada aparença de manca d’artifici. En realitat, el poema, sobre una base de versos que semblen pura oralitat passada al paper, incorpora elements tan diversos com invocacions amb to de retòrica arcaica (“Oh nit interminable…”), fragments de tarannà sapiencial (“La debilitat és fecunda la força és fútil”), citacions literàries (Rosselló-Pòrcel i la Sibil·la: els préstecs evidents poden resultar els més efectius) i els tocs més enigmàtics d’algunes imatges d’arrel irracional, com la del final amb l’estol d’estornells. Res no des­entona, com en un quadre que unifica un cert desordre gràcies a una tonalitat cromàtica dominant. És una provatura més arriscada del que sembla a primera vista i que resulta (els guardons ho certifiquen) reeixida.

La segona peça del llibre, Llengua materna, és prou diferent de la primera com per exigir al llibre un títol bimembre, de díptic, però alhora prou semblant com per crear un conjunt d’aire unitari. Amb una textura lírica semblant a la que he descrit per a Sala Augusta, Alzamora recorda sa mare, que va morir (el poema no ho diu, però l’autor ho ha explicat en presentacions i entrevistes) durant el gran trasbals col·lectiu (i personal per a molta gent) que va ser la covid. Són uns fotogrames en blanc i negre d’una mare i un fill en un poble de Mallorca de fa mig segle, amb l’emotivitat intensa que poden donar la contenció i una elusivitat ben administrada. Tot plegat mereix la celebració: pels premis, és clar, però sobretot pels versos humaníssims.

Sala Augusta seguit de Llengua materna

Sebastià Alzamora 
Proa
72 pàgines. 16,90 euros